Un dels grans problemes de la nostra organització educativa és la conciliació dels horaris escolars i dels horaris laborals. A això s’hi afegeix la necessitat de les activitats extraescolars que han de realitzar-se un cop finalitzada la jornada d’escolarització obligatòria. Habitualment, al nostre país, aquesta jornada es fa partida: de 9 a 13 hores i de 15 a 17 hores, mitja hora més amunt en alguns casos. L’horari de migdia té com a objectiu dinar i “descansar”, generalment matar el temps. Amb l’aplicació de la molt discutible sisena hora, en alguns casos aquest temps s’aprofita una mica més.
Un cop acabada la jornada, alguns infants privilegiats poden anar a casa i jugar o compartir el temps amb els seus pares (exòtica conjuntura, malauradament). Altres es submergeixen en la televisió, l’ordinador o els videojocs, fins que tenen l’edat de dedicar-se a coses pitjors. Molts altres dediquen entre una i tres hores a fer alguna activitat extraescolar, sigui en dies alterns o consecutius, de manera que allarguen la seva jornada de treball fins a les 7 o les 8 de vespre. A l’escola de música poden arribar a estar-s’hi fins a les 9 o les 10 de la nit. Després, sopar i dormir si han pogut fer els deures entre les diverses activitats.
A alguns pares ja els deu estar bé tenir els fills ocupats. Amb un bon cap de setmana i alguns regals es compensa la falta de dedicació familiar. Però la majoria, estic segur que voldrien tenir un contacte més intens amb els seus fills.
Per descomptat, arribar a casa més aviat seria una bona manera de reforçar els llaços familiars i de dur una vida una mica més descansada. Apagar la tele i compartir una estona plegats durant el sopar, segur que milloraria la relació entre adults i infants, que massa aviat esdevenen adolescents (els infants; alguns adults no abandonen mai aquesta etapa). Que em perdoni el Dr. Estivill, però potser hi hauria alguns psicòlegs més a l’atur.
La meva pregunta és: perquè dimonis* no s’accepta l’horari intensiu a l’escola?
Països europeus de gran tradició educativa l’apliquen des de fa molts anys amb excel·lents resultats. Dedicar el matí als estudis obligatoris i la tarda a les activitats extraescolars o al joc i el descans és la millor manera de combinar educació amb lleure, cultura amb descans i relació familiar.
Sembla que hi hagi un rebuig sistemàtic a la lògica i al sentit comú. Els horaris continus garanteixen la custòdia dels nens i nenes de la mateixa forma que ho fa la jornada partida. Aquells pares que creuen que hauran de carregar més hores amb els seus fills poden estar tranquils. L’escola els guardarà fins a les 5 de la tarda.
Em pregunto si darrera d’aquest rebuig no hi ha raons fosques, com l’enveja al col·lectiu de mestres, aquesta colla de dropos que tenen tantes vacances i que ens obliguen a carregar amb els nostres fills tot l’estiu, com si no paguéssim impostos!
A Espanya hi ha algunes comunitats que apliquen la jornada intensiva, com Andalusia. “Clar - em direu - els andalusos ja se sap...” (Veieu per exemple: http://www.juntadeandalucia.es/averroes/ceipblasinfante/spip.php?article29)
Amb la jornada intensiva tothom hi sortiria guanyant. El matí és el moment que la ment està més disposada a les matèries intel·lectuals o més dures. L’alumnat podria fer les activitats extraescolars i tornar a casa en un horari raonable. Els pares que poden i volen estar amb els seus fills, disposarien de més temps. Els que treballen fins tard, es trobarien en la mateixa situació que tenen ara, per tant no notarien cap efecte, llevat que els seus fills, probablement, tindrien un millor rendiment escolar perquè disposarien de temps per estudiar, jugar o fer altres activitats. Els mestres podrien organitzar millor el seu temps escolar i privat. Finalment, les escoles de música podríem oferir horaris racionals i els nostres alumnes tindrien temps de fer allò que ara no poden: estudiar l’instrument a casa.
JJG
*La paraula adequada es refereix a les gònades masculines però m’ha semblat una mica grollera en aquest context.
