Un Pallasso a Gaza

Un Pallasso a Gaza

L’estiu passat vaig tenir l’oportunitat i el privilegi de poder visitar Gaza formant part d’una expedició de Pallassos Sense Fronteres. Varem viatjar 5 pallassos, dos nois i tres noies, més una reportera gràfica amb l’objectiu de portar riures i alegria als nens palestins, víctimes inocents d’un llarg conflicte que ara ha arribat al seu deliri més horrorós.
Allà varem treballar sota la coordinació de la UNRWA (Agència de les Nacions Unides pels refugiats palestins a l’Orient Mitjà), des del principi ens van advertir de la perillositat del lloc i dels possibles riscs que hauriem d’evitar. El cap de seguretat de la UNRWA ens va rebre amb un alliçonador discurs on ens advertia de que erem per la nostra condició d’europeus i pallassos, una provocació davant de l’integrisme de Hamas, això representava que ocupavem la categoria d’objectius potencialment segrestables i per tant, haviem de seguir estrictament les normes de seguretat marcades.
Feliçment la realitat fou un altre, l’acollida per la gent de Gaza fou meravellosa des del principi fins al final, l'hospitalitat palestina que ja havia conegut en anys anteriors a Cisjordania es mostrava aquí com un esforç continuat per esborrar la imatge de pais terrorista que ens sol arrivar a través dels mitjans de comunicació, amabilitat com a mostra d’agraïment per anar a visitar-los, per portar el riure, per no deixar-los sols davant la injusticia del bloqueig i el control de l’Estat d’Israel. Afortunadament no varem patir cap atac, no va caure cap misil, no hi va haver en cap moment sensació de perill, tot i que el paisatge destruit ens mostraven clarament que allà no era un lloc de pau.
Varem fer 30 espectacles en 12 dies, gairebé unes 5000 persones van gaudir dels pallassos. Al principi de cada show els grans s’encarregaven d’animar als petits fent-los cantar i aplaudir amb força, és una tècnica psicològica per oblidar la por i desconectar de la realitat, ja ho havia viscut i compartit amb els nens de Nablús en el moment de creuar un chek-point de l’exercit israelí. Llavors, quan s’havien creat les condicions, arrencava l'espectacle. Les dones reien sota els vels, els homes aplaudien emocionats, les nenes i nens obrien els ulls per no perdre el fil de cada pallassada. Al final s’acostaven per tocar-nos, volien fotos, nassos, globos, confetti…, durant una hora podien desconectar de patiments i pors, per una hora podien tornar a ser nens.

A Gaza City varem coneixer un grup de joves amb inquietuds pallasses, practicaven algunes tècniques de circ, malabars i acrobacia, també breakdance. Varem intercanviar coneixements i vestuaris, els varem convidar a participar en alguns dels nostres shows, ens ferem amics gaudint de la seva companyia i protecció fins el darrer dia. No varem entrar en discusions sobre afinitats politiques, si eren de Hamàs o de Al-Fatah, si terroristes o màrtirs…, eren gent oberta, respectavem les seves creences i ells respectaven les nostres, es mostraven esperançats amb un futur de pau i llibertat, tot i que somiaven en poder sortir tenien clar que Gaza era la seva terra.

El projecte amb PSF incloïa també actuacions a la part israeliana, la nostra alegria anava dirigida a tots els nens i nenes que pateixen les conseqüències de la violència, tots són víctimes inocents dels conflictes dels adults. Si dos pobles enfrontats podien riure de les mateixes pallassades no sembla tan absurd pensar que algun dia es podrien arrivar a entendre, podria ser aquest un motiu d’esperança.
Varem actuar a Eskhol, un poble a 5km de la franja de Gaza, on a vegades cauen els Kassam. Viuen sota l’amenaça d’aquests misils casolans en còmodes cases amb doble vidre a les finestres i doble sostre, tenen boniques piscines, parcs, patis d’escola amb refugis equipats davant dels possibles atacs.
Però la situació d’aquests pobles i kibutzs d’Israel no té comparació possible amb la tragedia diaria que viu Gaza. La desproporció en patiment ha quedat aquests dies clarament demostrada amb la invasió de l’exercit israelià.
A Gaza no hi han refugis, no hi ha on amagar-se.
La població palestina ja fa anys que viu la mort lenta del bloqueig que aplica l’estat d’Israel, dos “zepelins” equipats amb càmeres d’alta tecnologia estrategicament situats al nord i al sud de la franja vigilen a la població palestina, un "Gran Hermano" que no fa gens de gràcia. Varem visitar l'aeroport fantasma aprop de Khan Yunis i Rafah, una de les zones més castigades, passejavem per la pista dinamitada, plena de cràters..., impossible aterrar, impossible enlairar-se..., un altre porta tancada.
L'actuació a Eskhol davant d'uns 300 nens israelís va ser tot un èxit. La gent del poble va agrair-nos el gest al final del show, un d'ells, pare amb el fill als braços em va comentar:- "quan torneu a Gaza l'any que ve, els hi dieu que aquí no els odiem..., que volem viure en pau...". Així em veia de cop i volta convertit en missatger de pau, sense creure del tot en aquelles paraules, digerint encara la diferència abismal entre un lloc i l'altre, ..., voldria ser capaç de creure en els bons desitjos d'aquell home. Li vaig preguntar perquè no els hi ho deia ell mateix, ell que vivia a 5km, ell que era el seu veí..., però no vaig trobar resposta. Pot-ser aquest habitant d'Eskhol és un dels pocs israelís que no aprova l'atac i la masacre que està visquent Gaza, però la majoria de la població israelí hi està a favor. Qui justifica una guerra justifica tots els seus crims. Cadascú té les seves raons i engendra els seus monstres, aquest atac no portarà la pau, l'Estat d'Israel és responsable de la destrucció i de la masacre sobre el poble palestí, d'engendrar odi i venjança en les futures generacions.

No se si podré tornar a Gaza, no se si els joves soldats israelís en deixaràn un troç o ho reventaran tot mentre van experimentant amb les últimes tendències del mercat en arsenals, bombes i "fósfor blanc"....,.
Quan parin les bombes tornarà l'ajuda a Gaza,...aviat, quan ens deixin, haurem de tornar els pallassos. Tornarem amb els bons desitjos, amb el crit de justicia de la gent que es va manifestar pels carrers, reinventant el riure per damunt de la tristesa dibuixada a cada racó..., el conflicte seguirà ben viu, el silenci dels morts també, dificilment podrem donar missatges de que no hi hà odi..., como s'explica?..., sinó és odi, que és?...
Algú haurà d'explicar-ho als nens de tots dos costats, els nens són sempre les victimes més inocents, en ells es perpetuarà el conflicte, en ells hi haurà pot-ser la solució...,.
Mentrestant no els podem deixar sols..., si hi torno hi aniré de pallasso, és la millor defensa i el millor atac.


Albert "Denguito"


videos que hi han al Youtube sobre l'expedició,

http://es.youtube.com/watch?v=-zvsM2-20CI
http://es.youtube.com/watch?v=2HYwzqxbYnQ