Recital de dos pianos divendres 16 de gener a l'aula magna de l'escola

RECITAL DE DOS PIANOS
Obres de Schumann, Brahms, Poulenc i Albéniz.
Guillaume Lamasurier i Efrem García Salinas, pianos
Aula Magna de l’Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels
Divendres 16 de gener

El divendres 16 vam poder gaudir d’un concert extraordinari a càrrec de Guillaume Lamasurier i Efrem García Salinas.

Vam poder apreciar una interpretació molt ajustada i d'un remarcable equilibri sonor, malgrat la diferència que hi ha entre els dos instruments de l’Aula Magna, dels Estudis en forma de cànon de Schumann, en la versió que Debussy va fer per a dos pianos.

La Sonata 1918 de Poulenc és una obra de petites dimensions, quasi naïf, però d’un resultat musical compacte i directe. Original per a un piano a quatre mans, la van interpretar a dos pianos. Aquest fet facilita una mica els problemes de pedalització però, en la meva opinió, li treu espectacularitat visual i unitat sonora.

Les Variacions sobre el Coral de Sant Antoni de Haydn, op. 56b, de Johannes Brahms pertanyen a l’important grup de d’obres que el compositor va escriure sota aquesta forma musical. Totes elles contenen una profunda exploració temàtica i comparteixen una gran unitat formal que les situa al cim de la creativitat compositiva de Brahms. Les variacions que vam poder escoltar, que com va explicar l’Efrem García abans d’interpretar-les, no és clar que es tracti realment d’un tema de Haydn, van servir per recordar el bicentenari de la mort d’aquest compositor austríac. Guillaume i Efrem les van interpretar amb decisió i energia. Probablement, amb el pas del temps, la interpretació esdevindrà més càlida i regular, però indubtablement, el treball del duo va ser magnífic.

Navarra, l’obra d’Albéniz que tancava el programa, també en homenatge al centenari de la seva mort, és una versió a dos pianos transcrita per Franck Marshall, alumne de Granados que va donar continuïtat a l’escola de piano iniciada per aquest compositor. És una obra en la línia d’Ibèria, de complexitat harmònica, gran dificultat tècnica i discurs molt clar, apassionat i ben construït dins de la sonoritat hispano-francesa que caracteritza el seu compositor. El fet d’estar repartida entre dos pianos, no facilita gaire la interpretació. Potser no apareixen els complicadíssims entrebancs tècnics de la versió original, però queden compensats per la dificultat d’equilibrar els dos pianos en el continu intercanvi motívic que s’estableix entre ells. Tot això va ser resolt amb gran comoditat pels dos intèrprets que van acabar oferint, aquesta vegada en un piano a quatre mans, una de les Danses Hongareses menys conegudes de Brahms com a bis.

JJG